LA PAU en MI.
…Cada situació vital, cada interpretació que fem de la realitat externa i a la qual reaccionem és una oportunitat. Una oportunitat per a conèixer’m i acceptar. I conèixer’m és estimar-me. I si tinc amor cap aquest ocell que sóc, cap aquesta flor que sóc, cap aquest animal que sóc, cap aquesta ferida que sóc, alguna transmutació es dóna dins meu: com un canvi de nota. Si em permeto sentir i deixo ser tot això al qual m’identifico, va emergint per dessota tot allò que de debò sóc… Lentament, amorosament, i difusament al principi, com un arc de Sant Marti, comença a instal.lar-se un regust de pau en mi. Sóc ira i també sóc amor, sóc malaltia i també sóc potència, sóc pau i també sóc terratrèmol.
Si, com un pagès agraint la pluja, com una devota en oració, començo a aceptar el què està succeint, a dins i a fora, comença a eixamplar-se en el mig d’algun lloc intocable, la confiança, l’obertura. Si a res renuncio, sigui la ira, sigui la impotència, sigui la tristesa, sigui l’humor, sigui l’alegria, sigui la por, tot m’és donat. I aquest raig de consciència, com el brot atrevit enmig de la primavera, comença a capgirar-nos la vida. Que l’altr@ em retiri l’amor per un instant, per unes hores o per una vida, que el què faci sigui reconegut o no, que el meu cos respongui a les meves expectativas o m’ajagui al llit, que passi una senyora amb gos o els meus ronyons tinguin un rosec a tothora esdevé secundari. Perquè el què compta és com jo respiri tot el què apareix, com jo dansi amb el gos i la dona, com jo canti l’abandonament o elevi el meu desig. Com aquell Mestre colombià “Dios me quitó la vista. ¿Cómo voy a estar preocupado por no ver éstas cosas? Si Diosito quiere, ya me la regresará”.
Per devoció, per salut mental, per trascendir la dualitat, per donar-me el goig de viure la vida com raja, per aprendre el camí cap a la Font, per fluir,… ens toca, com diu Raimon “si et despertes a la nit i no pots dormir, distrau-te rosegant l’ungla d’un dit”, teixir un Sí incondicional a la Vida i tot el què ens porta.
Potser, lentament, fer-nos Grans (grans i inmensos de debò, inmenses) no és gaire més que deixar caure l’aigua i agrair tants aiguats per a poder plantar i replantar… La pau s’intal.la en mi cada vegada que deixo de jugar a mames i a papes, deixant de responsabilitzar a alguna cosa, alguna situació o alguna persona (fins i tot el meu amic ego) de no poder disfrutar del què ara, en aquest instant just, puc respirar. Com diu el Mestre sufi “Trau les mans de la teva vida!”.
Començar a assaborir la pau és posar l’atenció en aquest esclat poderós de Vida i Amor que és el poder olorar, percebre, tocar, sentir, asaborir, escoltar, mirar… La pau s’instal.la en mi cada vegada que estic en mi, ara i aquí incondicionalment, sense judici i sense decisió del què sí i del què no. La pau sóc jo cada vegada que respiro l’onada de la Vida dins meu. La pau és sempre i per dessota. L’amor és sempre i en tot. Quan el jo es dilueix i la vida respira tot està bé. Només cal que m’entregui, brot petit, verd sagrat…
“Deixa-ho tot i segueix-me”- va dir.
Farners- Primavera 2011.
Gràcies Pep per a totes i tantes fotos!!!
Gràcies Marta, Bet i Dolors pels vostres rostres i mans meravelloses!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada